EL COMENTARI

El protocol a les Institucions i a les Empreses

El protocol des dels seus orígens fins fa ben poc anava associat al món institucional com a una litúrgia del poder o com a expressió del seu cerimonial. Ens parlava, per tant, d’una estructura rígida, conformada amb els anys i amb els segles, envoltada de secretisme i la interpretació del qual restava allunyada dels mortals talment com si d’un oracle diví es tractés, l’oracle intangible de l’essència i de la transcendència que embolcalla el poder.

El progrés intel·lectual, industrial, científic i social ha aconseguit relativitzar el dogma, ponderar la matèria i promoure l’ésser humà que es mesura amb l’obstacle i que conquesta el seu propi destí.

En aquest sentit, l’ésser humà ha esdevingut novament l’epicentre de l’univers en un renaixement basat en el triomf de la persona per sobre dels elements i que conrea i s’especialitza en la seva àrea específica que pot ser l’economia, l’empresa, la indústria, la ciència, les arts, l’esport, l’aventura, etc.

Així doncs, el món sencer -a través dels mitjans de comunicació i de la universalització de la informació- ha aconseguit divinitzar l’ésser humà. Tanmateix, aquesta glòria -en molts casos- és efímera i l’home o la dona són dessacralitzats amb la mateixa celeritat amb què foren santificats.

La paraula institució prové del llatí institutio i significa l’establiment o la fundació d’alguna cosa. A més a més, i amb el temps, ha estat el vocable que ha servit per designar les organitzacions fonamentals d’un estat, d’una nació o de la societat. És per això que la institució va associada a la idea d’origen, de principi o d’inici de la col·lectivitat en la seva vessant de sentiments i d’identitat compartits. Aquesta és la raó per la qual el protocol s’hi escau plenament ja que tradueix en signes externes l’abstracció i dóna coherència i transcendència a la pluralitat en un mateix espai geogràfic, en un mateix moment temporal i, a la vegada, en una extrapolació pretèrita i en una oportunitat i idoneïtat venidores.

El terme empresa, en canvi, prové de l’italià impresa i vol dir una acció o una tasca que suposen i comporten determinació i esforç. I, aquí, ja trobem dues diferències substancials dels conceptes institució i empresa: la gènesi i la significació.

La institució neix del llatí i és un substantiu que significa fonament. En canvi, l’empresa prové de l’italià (per tant, deriva ja d’un derivat del llatí) i és un verb, una acció a la qual associem la capacitat de triar i el treball necessari i pertinent en la seva execució.

La institució i l’empresa també difereixen en els objectius que, en el primer cas, són d’interès públic i en el segon són lucratius; en l’aparició en el temps, en la territorialitat, en la durada de la seva existència i en la projecció en el futur dels seus interessos.

Tanmateix en ambdós ens existeixen similituds i coincidències que els fan pròxims en la finalitat, propers en la concepció d’actuació i els mitjans emprats per fer-les rendibles, en la supeditació a la Llei com qualsevol persona física o jurídica i en l’acatament al seu propi corpus estatutari.

La institució i l’empresa neixen per una necessitat i, a la vegada, contemplen i experimenten un creixement, un període zenital d’existència i un declivi que pot comportar o no la seva desaparició. Fins no fa pas gaire, aquests conceptes eren plenament diferents i diferenciats i es donava una certa supeditació de l’empresa a la institució sinó orgànica o competencial sí com a prestigi o preponderància a causa del seu origen i dels destinataris del seu marc d’actuació.

Avui dia, però, les diferències no són tan remarcables ni apreciables com abans i es dóna –fruit de la globalització- la complementació, la intersecció, la interrelació, la juxtaposició i l’hibridisme.

Tanmateix hi ha un reguitzell de diferències apreciables i contrastables que ens fan reflexionar per efectes de la confrontació amical de conceptes que sense arribar a l’antinòmia no són tampoc sinònims. Diferències com la representació, la responsabilitat, el corpus doctrinari, el finançament i els reconeixements.

La representació en la institució és temporal i d’acord amb l’elecció dimanant de l’expressió de la voluntat popular a través de les urnes. Una representació de la sobirania del poble en un àmbit territorial determinat i, per tant, amb unes competències i unes possibilitats específiques de gestió dels mitjans, amb l’objectiu primordial que rau en el bé comú de la col·lectivitat.

A l’empresa, la representació és d’un accionariat, d’uns interessos i d’un producte. Aleshores, la representació és dóna únicament mentre hom gaudeix d’una confiança reflectida en un contracte i depenent d’uns resultats.

La responsabilitat en la institució és davant del propi electorat i circumscrit –en condicions normals- al moment material de l’elecció. Una responsabilitat que no depèn de la gestió, llevat del cas d’incórrer en il·legalitat. I, fins i tot, sense cap mena de perjudici per l’incompliment de les promeses fetes en el programa electoral.

A l’empresa, la responsabilitat és contractual, circumscrita a un període de temps, o indefinida, on hi tenen preferència els resultats. Així, ens podem trobar amb una institució amb un balanç negatiu i deficitari perquè la destinació última de la seva gestió és la prestació d’un servei a la comunitat; a l’empresa, i per definició de la seva raó de ser, els resultats que s’obtinguin han de ser sempre positius i, en el seu defecte, millorables i reconvertibles.

També, en relació al corpus doctrinari de la institució i de l’empresa, establiríem la diferència essencial entre dogmatisme i pragmatisme respectivament, segons la naturalesa específica de les proposicions que inspiren llurs principis i que defineixen i orienten la seva actuació i la seva existència. Aquests dos principis del pensament suposen l’abstracció o la concreció, la teoria o la praxis,... dues filosofies que contemplades de forma conjunta resumeixen la cara i la creu de la vida i la manera possible de prendre posició i d’actuar.

El finançament és també diferent tot i que es poden trobar sistemes de generació de recursos que siguin semblants. A la institució, sempre hi ha la possibilitat d’eixugar els deutes a través d’un increment de les càrregues d’impostos mentre que a l’empresa la responsabilitat i el control de la gestió es dóna a priori amb els plans de viabilitat, in itínere amb un seguiment exhaustiu de la gestió i a posteriori segons el compte de resultats.

La gratitud de la institució és sempre honorífica, encara que a vegades es pugui donar de forma pensionada en el supòsit d’un greu perjudici o d’una afectació que incapaciti la persona s’hagi fet creditora del mèrit. En canvi, a l’empresa, la gratitud és monetària encara que seria aconsellable la contemplació d’un agraïment més simbòlic, fet que suposaria una més gran implicació de la persona distingida i una major identificació amb l’entitat.

Entre la institució i l’empresa també es donen alguns paral·lelismes i fins i tot coincidències que ens permeten considerar-les i tractar-les simultàniament, tot valorant i aprofitant les aportacions que cadascuna fa en el seu marc d’actuació i que pot suposar un enriquiment conceptual recíproc; conceptes com la jerarquització i la prelació orgànica dels càrrecs, la simbologia, la gestió de recursos, la uniformitat, la planificació, etc.

La jerarquia que és l’expressió de la gradació existent de les persones, de les competències, de les responsabilitats, de les atribucions i fins i tot de les prerrogatives, dels honors i de les distincions.

La simbologia que sempre ha anat associada a la institució com una part fonamental i definitòria de la seva raó de ser i de la tasca que ha de dur a terme. Aquests símbols són elements de la imaginaria institucional que han estat elevats -pels pas del temps, per la tradició i per la càrrega de l’emotivitat i del sentiment- en signes identitaris que responen a l’abstracció i als que podríem definir com a part de l’ànima del poble. En el cas de l’empresa, aquests signes externs són menors, més concrets i, absolutament, dessacralitzats com el logotip, la marca i l’hagiografia de la professió. Tanmateix, i cada vegada més, -per la serietat d’actuació, per la bonança de resultats i per la confiança dels objectius esperats i obtinguts- aquests elements simbòlics de l’empresa van assolint un major prestigi i un lloc inqüestionable en la imaginaria laica del poble.

Les institucions i les empreses gestionen uns recursos per encàrrec o perquè els són propis, que els han de defensar, que els han de promoure, que els han de millorar, que han de comportar la creació d’una riquesa –en benestar o en dividends- i que, al mateix temps, han de saber comunicar la feina feta i donar-ne comptes.

La uniformitat que antuvi regia la vida institucional amb rigor i exactitud en la seva observança ha esdevingut en massa casos laxa i, a vegades, inexistent perquè hom vol traslladar una qüestió particular com és la preferència en la indumentària a l’esfera pública amb l’estranya i paradoxal creença que el càrrec que ostenten és en propietat i no per delegació temporal.

L’empresa és més estricta en aquesta uniformitat civil i sap conjugar harmònicament la indumentària professional i la social segons la circumstància, la idoneïtat i l’oportunitat perquè hom creu en l’asèpsia del tracte i perquè les consideracions de l’ens són per sobre de les consideracions personals en l’exercici de la funció que tenen encomanada.

Quan ens referim a la institució o a l’empresa –en el sentit d’assoliment dels seus objectius i, per tant, de l’èxit- aleshores hem de parlar de la necessitat d’una planificació acurada i al detall no deixant res per a la improvisació i, al mateix temps, hem de considerar la necessitat d’un control continuat que ens permeti esmenar la trajectòria quan sigui convenient, l’ús adient i racional dels recursos humans i dels mitjans materials i, en resum, l’aprofitament del dia a dia de les petites oportunitats tal com deia Demòstenes: “Les petites oportunitats són el principi de les grans empreses”.

El protocol té cura especialment d’aquesta suma de petites oportunitats del missatge corporatiu, de la captació de l’instant en la imatge, de la projecció i de la interpretació de la forma dels resultats, de la coincidència entre l’interior i l’exterior, de la interrelació sense supeditació ni complexos, de la ponderació del resultat i del servei últim i suprem a la societat perquè -tant si es representen col·lectivitats com productes o interessos comercials o industrials...- el resultat final ha de ser sempre l’acció en benefici del destinatari dels serveis o dels productes, la ciutadana i el ciutadà.

Cada cop més es fa més necessària la compenetració i la complementació entre la institució i l’empresa pura (a més a més de les empreses públiques i semipúbliques) en una sintonia conjunta i comuna d’interessos que apleguin voluntats i sumin idees ja que, com deia Ortega y Gasset, “Els homes no viuen junts perquè sí, sinó que ho fan per realitzar plegats grans empreses”. I aquest és el gran repte de la societat actual i del món d’avui, l’actuació conjunta de les persones físiques i jurídiques, institucions i empreses, amb un mateix objectiu: la conquesta del futur!

Moltes vegades hom creu que l’ús de la paraula protocol s’hauria de reservar al món institucional i, en canvi, hauríem de fer servir termes com les relacions públiques per a les empreses. Aquesta dicotomia de conceptes i d’ús, avui dia, queda sense justificació possible atès que suposa una discriminació de l’empresa. L’objectiu primordial del protocol és l’ordenació d’una diferència que no d’una desigualtat, una diferència que es dóna en els càrrecs, en la representació, en les competències i en les responsabilitats, i una diferència –per tant- que es dóna tant a la institució com a l’empresa.

Cada cop més ens trobarem amb l’ús del terme protocol per designar i especificar vessants diferents de la realitat del nostre país que són aspectes distints al món institucional i que, en canvi, conformen singularitats específiques del protocol. Així parlarem del protocol empresarial, esportiu, social, universitari, etc. per referir-nos a l’ampli ventall de disciplines i de possibilitats que tenen com a denominador comú d’aplicació d’aquest denominador comú: la prelació, la visualització de la jerarquia, el trasllat d’un missatge corporatiu, l’ordenació amb asèpsia dels actes que els són propis i la compareixença sense complexos davant tots els estaments que configuren i conformen el poder, el territori, la dinàmica dels ens i la societat.

L’aportació i la implicació de l’empresa al món institucional són cada cop més significatives, més grans i més determinants ja que no podem concebre la dissociació dels conceptes –institució i empresa- sinó que ens cal, llevat dels casos d’actes específics de cadascun, una major i millor simbiosi que ha de permetre i ha de conduir a l’assoliment d’un horitzó comú més pròsper i més fecund.

L’empresa ja sap que ha de tenir en compte l’existència de la institució i que, per a determinats actes, la seva presència suposa el recolzament implícit i explícit del conjunt de la societat que representa.

L’empresa ja es conscient de la importància de l’autoritat a través de les institucions però, a la vegada, no és menys conscient de la conveniència de considerar, de valorar i de propiciar la presència i el tracte just, i d’ubicar -amb encert i de forma apropiada- els accionistes, els treballadors, els clients, els patrocinadors, els col·laboradors, els representants dels ens que aglutinen les empreses, els sindicats, etc.

Ara mateix ens trobem en un moment de transcendència singular a l’hora de fixar les bases per aquesta interrelació fonamentada en l’amfitrionatge i en la concreció d’unes precedències més justes, més obertes, més plurals i més actuals.

En aquests moments assistim a la revalidació i a la revalorització del protocol, a la reconsideració dels seus principis essencials i a la ponderació de la necessitat d’establir una normativa més objectiva, més racional, més efectiva i més real.

L’empresa ha demostrat amb escreix la seva sintonia social i la seva implicació amb el destí del país!

Potser ara és arribat el moment en què la institució i, en conseqüència, el món institucional faci públic reconeixement de la vàlua i de la inestimable aportació que l’empresa ha fet per al manteniment de les llibertats, per al fixament de la cohesió social, per a la consolidació de la democràcia i per a la conquesta del progrés.

Carles Cortina i Riu

Berga, març de 2010