EL COMENTARI

Déu Salvi la Reina!

Per Carles Cortina (soci núm. 6)

Déu Salvi la Reina! Descarregar en format PDF

Sa Graciosa Majestat la Reina Isabel II del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i Regina del Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, Barbados, Bahames, Grenada, Papua Nova Guinea, Illes Salomó, Tuvalu, Santa Llúcia, Sant Vicenç i les Grenadines, Belize, Antiga i Barbuda i Sant Cristòfol i Nevis; Cap de la Mancomunitat de Nacions de la Commonwealth; i Defensora de la Fe està d’enhorabona amb la commemoració del seixanta-cinquè aniversari de la seva ascensió al tron.
 
Aquesta fita cronològica la situa com la sobirana britànica més longeva i la que més anys ha regnat, superant fins i tot la reina Victòria amb qui té una certa similitud, perquè ambdues han estat clau en la història del Regne Unit i, des del seu conservadorisme, han sabut reivindicar el paper de la dona i la seva independència; com també, i respectivament, els pertocà regir els destins del Poble britànic en dos moments essencials del seu progrés com en la revolució industrial en el segle XIX i en la innovació de la informàtica, l’entrada en l’era digital i la immersió en la globalització mundial a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Victòria va ser coronada emperadriu de l’Índia amb la creació de l’Imperi Britànic i Isabel, en canvi, –no va arribar a ser-ho perquè aquesta nació ja havia assolit la seva independència-, però haurà assistit a l’ingrés i a la sortida del seu país de la Unió Europea.
 
Aquesta degana de totes les testes coronades actuals, que li va tocar cenyir la corona del reialme sense esperar-ho i, fins potser, sense desitjar-ho, ha sabut ser una reina excepcional amb la ferma responsabilitat del compliment del deure i plena vocació de servei. Dona, d’aparença fràgil, que va demostrar –ben aviat- una enteresa, una tenacitat i una duresa que l’acosten molt a la grandesa de la seva predecessora homònima i filla d’Enric VIII, Isabel I, la Reina Verge.

Isabel II no va perdonar mai a Eduard VIII que renunciés al tron per poder casar amb Wallis Simpson, americana divorciada dues vegades; fet que va provocar que el pare d’Isabel II, Jordi VI, fos coronat malgrat el seu estat precari de salut, i que probablement li va escurçar la vida. Així, i després de l’abdicació, Eduard va rebre el títol de duc de Windsor que compartí amb la seva esposa però no, en canvi, el tractament d’Altesa Reial que fou exclusivament personal.

Isabel va contreure matrimoni amb Felip Mountbatten, nascut príncep de Grècia i de Dinamarca, i membre de la Casa Reial de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg. Abans de les esposalles va haver de renunciar a la seva nacionalitat, als seus cognoms paterns i als seus drets dinàstics i, com a contrapartida, va rebre els títols de duc d’Edimburg, comte de Merioneth i baró de Greenwich, amb el tractament d’Altesa Reial. I, un cop casats, va ser la seva augusta esposa qui, en ser proclamada reina, el va elevar a la dignitat de príncep del Regne Unit però, en canvi, mai l’ha nomenat rei consort.
 
I segurament ha estat millor així perquè aquest príncep ha tingut força sortides de to amb un més que dubtós sentit de l’humor i frases preocupants com “Només conec un lloc en el món tan sinistre com el Palau de Buchingham i és la tomba de Lenin a Moscou”, també ha estat una mica faldiller i tastaolletes, fins al punt que una dama de la Cort, creient-se en l’obligació de posar en antecedents a la reina de la conducta inapropiada i poc edificant del príncep n’informà a Isabel II, qui amb veritable flema anglesa li respongué “Mai li he demanat fidelitat, només li he exigit lleialtat!”, i l’ànima caritativa –que per aquests temes sempre n’hi ha- mai més va ser convidada a palau.
 
Quatre fills i tres divorcis! Res del que es podia esperar de persones educades per exercir com a prínceps i en qui era de suposar que el deure aniria per endavant de la devoció, de la passió i -fins i tot- dels instints.

Així, Isabel II va haver de fer front a greus crisis familiars que han qüestionat la continuïtat i la pervivència de la pròpia monarquia, però que ella ha sabut superar amb saviesa, fortalesa i obstinació, en particular el 1992, el seu particular Annus horribilis. I ho ha fet d’una manera admirable i amb tota la majestat, pompa i circumstància; aquells ingredients visibles i –a la vegada- intangibles però absolutament transcendents que hom espera trobar en la Corona; la fórmula immutable que cohesiona el temps dels símbols, de les persones i dels pobles.
 
Tanmateix la gran reina, i sense demanar perdó perquè els monarques autèntics no ho fan mai, va haver d’acotar la testa davant les despulles de la intitulada Princesa del Poble -a qui ella mateixa no havia volgut crear com a princesa de dret propi i ho era només com a consort de Carles de Gal·les-, potser el moment més amarg de tot el seu regnat!
 
Carles Cortina
Protocol·lista
En compliment amb la Llei 34/2002 de serveis de la societat de la informació, et recordemo que al navegar per aquest lloc estas acceptant l'ús de cookies propies i alienes. Accepto + info